dimecres, 21 d’abril del 2010

Dia fatal!

El Barça va perdre ahir 3-1 a San Siro, semifinals de la Champions League. Em va sentar fatal la derrota. Potser perquè estem massa ben acostumats. Potser perquè m'estic obsessionant amb això del futbol. No ho se. Encara no soc dels que fan mil quilòmetres amb autocar per anar a veure com perd el Barça davant el Mou i companyia. Però ... em pregunto si no estic massa 'drogat' amb això del futbol... La sensació d'euforia quan l'equip guanya pot resultar addictiva? Recordo l'any passat a la semifinal davant el Chelsea, el gol de l'Iniesta. L'esclat d'emocions va ser brutal!. Tot el partit perdent, tot estava en contra, tot el sentiment d'angoixa, d'impotència, de derrota i al darrer minut, l'alliberament, el orgasme col·lectiu, la passió!!!! Tot això deu fer segregar alguna mena de substància al cervell que jo diria que deu ser addictiva. Doncs quan perden em quedo fet pols.
Be, ahir desprès del partit vaig racionalitzar i no estava gaire afectat, però em sembla que ho vaig emmagatzemar al meu subconscient doncs aquesta matinada m'ha sortit la sensació desagradable. I no m'ha deixat dormir més. Se que hi ha molta gent igual. I em pregunto, és lògic delegar l'estat de les nostres emocions a 11 pobres nois (lo de pobres és un dir) i a la deessa fortuna? Per que ho fem? És que només es així quan podem viure emocions més intenses?