El nostre pitjor enemic és ... nosaltres mateixos

Quan estem sols no ens venen veus de fora. Veus de gent que ens envolta. Veus bones i també veus dolentes des del nostre punt de vista. Però que al cap i a la fi ens distreuen i ens fan centrar l'atenció en altres coses. En canvi quan estem sols, l'única veu que sentim és la que prové del nostre interior. I no em refereixo a les veus que senten els bojos. És la veu de la nostra conciència ò del nostre jo, que ens xequeja continuament. El pitjor crític que hi pot haver. El més exigent. El que allibera les nostres pors més profundes. És per això que no ens agrada estar sòls. Per que quan ho estàs... penses massa. Acudeixen les palles mentals. Les pors irracionals. S'ha d'estar molt equilibrat per a esvaïr les pors interiors i que no t'afectin. Molt.

Iniciativa

La gent es pot dividir entre els que porten la iniciativa i els que deixen que les coses passin (o no). Es difícil saber quan s'ha de portar la iniciativa o quan s'ha de deixar un portar pels aconteixements i que les coses flueixin de forma natural. Una decisió precipitada pot espatllar el que voliem aconseguir i una actitut massa passiva pot deixar escapar una oportunitat.

S'ha de trobar el equilibri i no és fàcil. La clau es deixar-se portar però prendre la iniciativa quan és el moment adequat. És fàcil dir-ho. O també pots portar la iniciativa fent creure que et deixes portar, però això requereix molt d'art i ho deixo per als artistes.