dimecres, 21 d’abril del 2010
El Barça va perdre ahir 3-1 a San Siro, semifinals de la Champions League. Em va sentar fatal la derrota. Potser perquè estem massa ben acostumats. Potser perquè m'estic obsessionant amb això del futbol. No ho se. Encara no soc dels que fan mil quilòmetres amb autocar per anar a veure com perd el Barça davant el Mou i companyia. Però ... em pregunto si no estic massa 'drogat' amb això del futbol... La sensació d'euforia quan l'equip guanya pot resultar addictiva? Recordo l'any passat a la semifinal davant el Chelsea, el gol de l'Iniesta. L'esclat d'emocions va ser brutal!. Tot el partit perdent, tot estava en contra, tot el sentiment d'angoixa, d'impotència, de derrota i al darrer minut, l'alliberament, el orgasme col·lectiu, la passió!!!! Tot això deu fer segregar alguna mena de substància al cervell que jo diria que deu ser addictiva. Doncs quan perden em quedo fet pols.
Be, ahir desprès del partit vaig racionalitzar i no estava gaire afectat, però em sembla que ho vaig emmagatzemar al meu subconscient doncs aquesta matinada m'ha sortit la sensació desagradable. I no m'ha deixat dormir més. Se que hi ha molta gent igual. I em pregunto, és lògic delegar l'estat de les nostres emocions a 11 pobres nois (lo de pobres és un dir) i a la deessa fortuna? Per que ho fem? És que només es així quan podem viure emocions més intenses?
Be, ahir desprès del partit vaig racionalitzar i no estava gaire afectat, però em sembla que ho vaig emmagatzemar al meu subconscient doncs aquesta matinada m'ha sortit la sensació desagradable. I no m'ha deixat dormir més. Se que hi ha molta gent igual. I em pregunto, és lògic delegar l'estat de les nostres emocions a 11 pobres nois (lo de pobres és un dir) i a la deessa fortuna? Per que ho fem? És que només es així quan podem viure emocions més intenses?
Es un fet inqüestionable que l'èsser humà ha evolucionat en molts aspectes en molt poc temps, si tenim en compte l'escala evolutiva. Per exemple, en tecnologia. Fa relativament poc que és va inventar la roda. En fi, que hem evolucionat molt tecnològicament parlant. Però que me'n dieu de psicològicament? Allò que en diuen intel·ligència emocional. Creieu que hi ha gaire diferència entre un èsser humà de fa 2000 anys i un d'ara? Hem aprés a controlar les nostres emocions? Jo diria que no. Reaccionem igual de malament ara que fa dos mil anys. Els sentiments de venjança, tristesa, rabia, segueixen lliures i ens poden arribar a dominar completament. Vejeu sino els casos de maltractaments. Els desequilibris emocionals producte de experiències negatives també estan a l'ordre del dia.
El cervell segueix sent un gran desconegut. Hem aprés a modelar el nostre entorn, de dins cap a fora, però no hem aprés gairebé res de fora cap a dins. Hem aprés a curar ferides físiques, però i les psicològiques?. Aquestes son més difícils de curar. Una mala experìencia a l'infància per exemple, ens pot condicionar la forma en que serem de grans. La majoria tenim un o altre complexe. Una o una altra "ferida" psicològica que es manifesta en formes vàries, angoixa per exemple. No soc psicòleg però segur que hi han teràpies per a curar aquests problemes. Però tot i així, tinc la sensació que en això estem encara a l'edat de pedra.
El cervell segueix sent un gran desconegut. Hem aprés a modelar el nostre entorn, de dins cap a fora, però no hem aprés gairebé res de fora cap a dins. Hem aprés a curar ferides físiques, però i les psicològiques?. Aquestes son més difícils de curar. Una mala experìencia a l'infància per exemple, ens pot condicionar la forma en que serem de grans. La majoria tenim un o altre complexe. Una o una altra "ferida" psicològica que es manifesta en formes vàries, angoixa per exemple. No soc psicòleg però segur que hi han teràpies per a curar aquests problemes. Però tot i així, tinc la sensació que en això estem encara a l'edat de pedra.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Excursió a Tremp.
Avui hem anat d'excursió a Tremp a fer una paella gegantina. Això si que es podria anomenar 'mar i montanya'. A les 10 hem quedat al Cappucino per esmorzar i repartir-nos entre els cotxes. En principi volia dur el meu, però finalment no ha calgut i hem anat de paquet. Millor, menys feina.i menys despesa. Hem pujat per Ager. Mai havia anat tants cops a aquella vall. Fa només quince dies hi vam anar a fer una excursió d'aquelles de nivell de dificultat ultra. Doncs be, desprès de Tremp hem seguit fins a la presa de Talarm, a davant de poble mateix de Talarm com el seu nom indica. Allí hem deixat els cotxes i hem pujat una muntanyeta plena de pins innundats de processionaries (em fan un fàstic aquests bitxos). La pujada ha estat lleugereta (comparat amb l'altre dia) i breu i un cop al cim hem baixat per l'altre costat de la muntanya. N'hi havia (els mes urbanites) que es queixaven una mica, però realment no ha estat res. Al peu de la muntanya hem establert el "campament" a l'ombra d'un roure on el nostre anfitrió hi tenia una barraca de pedra (mes aviat les restes) que amb la seva pared mig derruida formava una pedrestre i involuntaria cuina americana. A l'interior han disposat la paella mentres la resta preparavem els aperitius a sobre d'una porta que feia de taula i que els dies anteriors havien disposat. La veritat és que s'estava a la regalada, ni massa calor ni massa fred. El sol hi pegava però suavitzava la temperatura l'airet fresquet de la muntanya. Desprès de dinar ens hem tumbat al sotabosc. Probablement ha estat un error, doncs avui em descobreixo el coll i altres parts del cos ple de picades d'algun insecte que ha fet l'agost amb el meu cos. Que hi farem, el camp ja ho té això. Un cop hem fet la migdiada i a falta de jocs per entretenir-nos i, sobretot, a l'ombra de l'esdeveniment que ens esperava per la nit (el Madrid-Barça), hem plegat els estris i ens n'hem tornat per on hem vingut.
Però abans de marxar hem anat a prendre algo a la plaça principal del poble de Tremp. La veritat és que jo ja tenia més al cap el futbol que cap altra cosa. Per sort encara era prou aviat i no hi havia cap motiu de neguit. Desitjava veure l'espectacle futbolístic a casa amb la meva TV de 50'' i el Dolby Surround. A més haviem quedat amb més gent per a fer pinya, així que teniem convidats.
Vam marxar a una hora raonable i a les vuit i mitja ja erem a Lleida. Perfecte, temps de sobres per veure l'avantmatx i preparar-me psicològicament doncs el futbol començava a les 10 de la nit.
Finalment la parella d'amics que haviem de venir van fer figa i no van ni avisar. Ja els hi val, nosaltres esperant-los, sense menjar res durant el partit, pensant que demanariem tots plegats una pizza i sense presentar-se.Que impresentables!. Al acabar el partit van trucar demanant disculpes aduïnt que s'havien quedat morts al sofà. Podien trucar no?. Els hi va caure bronca, es clar que si. N'hi havia per emprenyar-se, però van tenir la sort de que el Barça va guanyar el partit 0-2 i estava eufòric lo qual va apaibagar el cabreig. En altres circumstàncies m'hagués molestat més però amb l'euforia del moment em resultava gairebé impossible enfadar-me amb ningú. Però un altre cop ho tindrem en compte...
Madrid-Barça (El clàssic).
I parlant del Barça... quin goig, quina euforia, quin equip!!!!! Quin orgasme contínu!!!! No ens fallen mai els nois del Pep. La primera part em preocupava l'estat del terreny de joc, molt humít. Tots relliscaven, la pilota anava massa ràpida i una caiguda en un mal moment podia resultar fatal. Era impossible controlar el joc en aquestes circumstàncies. Algú hauria de donar explicacions sobre aquesta excessiva regada del camp.Els del Madrid presionaven impedint la sortida de la pilota controlada del Barça i l'estat del terreny de joc feia la resta. Per sort l'estat era igual de dolent per ambdòs equips i el Madrid tampoc podia controlar els contraatacs. Però hi havia dos jugadors sobre el terreny tocats amb una vareta màgica, a qui sembla no afectar aquests paràmetres. L'un era el Xavi, que va fer una pasada genial a l'altre, el Messi i va marcar deixant sentat a terra al pobre Casillas (és l'únic que em cau be del Madrid). GOOOOOL!!!!!!!!!!!!!! 0-1 , abans d'acabar la primera part. Tot pintava molt be però encara quedava molt de temps i ja sabem com li agrada a l'equip de la capital això de les remontades heròiques.
A la segona part, el terreny de joc estava més sec i es va notar amb el joc del Barça. Van jugar com ells saben controlant el partit fins que una nova genial passada del Xavi aquest cop per al Pedro, i aquest s'interna a l'àrea deixant enrera el defensa del Madrid i xutant ajustat al pal esquerra de Casillas. GOOOOOOL!!!!!!!!!!!!! 0-2!!!!!!! Uauuuu això ja és més dificil de remuntar!!!! A partir d'aquí va sortir el xulo del Guti i es va notar certament. El Madrid va millorar i el Barça perdeia la pilota massa ràpid propiciant espernegades massa freqüents del Madrid. No ens ho podiem permetre. Un gol els hagués donat un impuls i un cop de moral com el dia del Sevilla i haguessin anat directes a l'empat. Per sort el CR9 començava a fer la guerra pel seu compte i era incapaç de sobrepassar un immens Piqué i Puyol. Valdés ens va salvar un gol cantat. El Guardiola va veure clarament el que passava i va moure fitxa treient a l'Iniesta al mig del camp per ajudar a guardar la pilota. El Madrid en canvi va canviar al Higuain pel Benzema (¿?) i al Raul, esperant una inspiració divina suposo. Però aquí es va acabar el partit. Amb l'Iniesta al camp, la pilota va ser nostra. Encara vam tenir dues claríssimes ocasions novament fruit de l'associació Xavi-Messi, que el Casillas va poder evitar. Eren dos gols cantats!! Hagués pogut ser un 0-4 perfectament. O almenys un 1-4. El Madrid es va anar apagant i el sentiment d'impotència es va anar apropiant de tot l'equip provocant faltes i violència. Be, no cal parlar de l'àrbitre perque tot i ell vam guanyar, però s'ha de dir que hagués hagut de treure la segona tarja groga a Xabi Alonso com a mínim i algun altre també, però no va tenir ous.
Final del partit!!!! Genial!!! Desprès encara em vaig quedar mirant la tele, fent zapping entre Intereconomia (com m'agradava veure'ls les cares als de la caverna mediàtica, estrujant-se el cervell per intentar aclarir que ha fallat en el Madrid aquest any) i la TV3 amb el programa "el Vestidor" amb connexions amb Canaletes. Eren les dues de la nit quan l'adrenalina es va disipar del meu cos i finalment la sòn em va vencer.
Avui hem anat d'excursió a Tremp a fer una paella gegantina. Això si que es podria anomenar 'mar i montanya'. A les 10 hem quedat al Cappucino per esmorzar i repartir-nos entre els cotxes. En principi volia dur el meu, però finalment no ha calgut i hem anat de paquet. Millor, menys feina.i menys despesa. Hem pujat per Ager. Mai havia anat tants cops a aquella vall. Fa només quince dies hi vam anar a fer una excursió d'aquelles de nivell de dificultat ultra. Doncs be, desprès de Tremp hem seguit fins a la presa de Talarm, a davant de poble mateix de Talarm com el seu nom indica. Allí hem deixat els cotxes i hem pujat una muntanyeta plena de pins innundats de processionaries (em fan un fàstic aquests bitxos). La pujada ha estat lleugereta (comparat amb l'altre dia) i breu i un cop al cim hem baixat per l'altre costat de la muntanya. N'hi havia (els mes urbanites) que es queixaven una mica, però realment no ha estat res. Al peu de la muntanya hem establert el "campament" a l'ombra d'un roure on el nostre anfitrió hi tenia una barraca de pedra (mes aviat les restes) que amb la seva pared mig derruida formava una pedrestre i involuntaria cuina americana. A l'interior han disposat la paella mentres la resta preparavem els aperitius a sobre d'una porta que feia de taula i que els dies anteriors havien disposat. La veritat és que s'estava a la regalada, ni massa calor ni massa fred. El sol hi pegava però suavitzava la temperatura l'airet fresquet de la muntanya. Desprès de dinar ens hem tumbat al sotabosc. Probablement ha estat un error, doncs avui em descobreixo el coll i altres parts del cos ple de picades d'algun insecte que ha fet l'agost amb el meu cos. Que hi farem, el camp ja ho té això. Un cop hem fet la migdiada i a falta de jocs per entretenir-nos i, sobretot, a l'ombra de l'esdeveniment que ens esperava per la nit (el Madrid-Barça), hem plegat els estris i ens n'hem tornat per on hem vingut.
Però abans de marxar hem anat a prendre algo a la plaça principal del poble de Tremp. La veritat és que jo ja tenia més al cap el futbol que cap altra cosa. Per sort encara era prou aviat i no hi havia cap motiu de neguit. Desitjava veure l'espectacle futbolístic a casa amb la meva TV de 50'' i el Dolby Surround. A més haviem quedat amb més gent per a fer pinya, així que teniem convidats.
Vam marxar a una hora raonable i a les vuit i mitja ja erem a Lleida. Perfecte, temps de sobres per veure l'avantmatx i preparar-me psicològicament doncs el futbol començava a les 10 de la nit.
Finalment la parella d'amics que haviem de venir van fer figa i no van ni avisar. Ja els hi val, nosaltres esperant-los, sense menjar res durant el partit, pensant que demanariem tots plegats una pizza i sense presentar-se.Que impresentables!. Al acabar el partit van trucar demanant disculpes aduïnt que s'havien quedat morts al sofà. Podien trucar no?. Els hi va caure bronca, es clar que si. N'hi havia per emprenyar-se, però van tenir la sort de que el Barça va guanyar el partit 0-2 i estava eufòric lo qual va apaibagar el cabreig. En altres circumstàncies m'hagués molestat més però amb l'euforia del moment em resultava gairebé impossible enfadar-me amb ningú. Però un altre cop ho tindrem en compte...
Madrid-Barça (El clàssic).I parlant del Barça... quin goig, quina euforia, quin equip!!!!! Quin orgasme contínu!!!! No ens fallen mai els nois del Pep. La primera part em preocupava l'estat del terreny de joc, molt humít. Tots relliscaven, la pilota anava massa ràpida i una caiguda en un mal moment podia resultar fatal. Era impossible controlar el joc en aquestes circumstàncies. Algú hauria de donar explicacions sobre aquesta excessiva regada del camp.Els del Madrid presionaven impedint la sortida de la pilota controlada del Barça i l'estat del terreny de joc feia la resta. Per sort l'estat era igual de dolent per ambdòs equips i el Madrid tampoc podia controlar els contraatacs. Però hi havia dos jugadors sobre el terreny tocats amb una vareta màgica, a qui sembla no afectar aquests paràmetres. L'un era el Xavi, que va fer una pasada genial a l'altre, el Messi i va marcar deixant sentat a terra al pobre Casillas (és l'únic que em cau be del Madrid). GOOOOOL!!!!!!!!!!!!!! 0-1 , abans d'acabar la primera part. Tot pintava molt be però encara quedava molt de temps i ja sabem com li agrada a l'equip de la capital això de les remontades heròiques.
A la segona part, el terreny de joc estava més sec i es va notar amb el joc del Barça. Van jugar com ells saben controlant el partit fins que una nova genial passada del Xavi aquest cop per al Pedro, i aquest s'interna a l'àrea deixant enrera el defensa del Madrid i xutant ajustat al pal esquerra de Casillas. GOOOOOOL!!!!!!!!!!!!! 0-2!!!!!!! Uauuuu això ja és més dificil de remuntar!!!! A partir d'aquí va sortir el xulo del Guti i es va notar certament. El Madrid va millorar i el Barça perdeia la pilota massa ràpid propiciant espernegades massa freqüents del Madrid. No ens ho podiem permetre. Un gol els hagués donat un impuls i un cop de moral com el dia del Sevilla i haguessin anat directes a l'empat. Per sort el CR9 començava a fer la guerra pel seu compte i era incapaç de sobrepassar un immens Piqué i Puyol. Valdés ens va salvar un gol cantat. El Guardiola va veure clarament el que passava i va moure fitxa treient a l'Iniesta al mig del camp per ajudar a guardar la pilota. El Madrid en canvi va canviar al Higuain pel Benzema (¿?) i al Raul, esperant una inspiració divina suposo. Però aquí es va acabar el partit. Amb l'Iniesta al camp, la pilota va ser nostra. Encara vam tenir dues claríssimes ocasions novament fruit de l'associació Xavi-Messi, que el Casillas va poder evitar. Eren dos gols cantats!! Hagués pogut ser un 0-4 perfectament. O almenys un 1-4. El Madrid es va anar apagant i el sentiment d'impotència es va anar apropiant de tot l'equip provocant faltes i violència. Be, no cal parlar de l'àrbitre perque tot i ell vam guanyar, però s'ha de dir que hagués hagut de treure la segona tarja groga a Xabi Alonso com a mínim i algun altre també, però no va tenir ous.
Final del partit!!!! Genial!!! Desprès encara em vaig quedar mirant la tele, fent zapping entre Intereconomia (com m'agradava veure'ls les cares als de la caverna mediàtica, estrujant-se el cervell per intentar aclarir que ha fallat en el Madrid aquest any) i la TV3 amb el programa "el Vestidor" amb connexions amb Canaletes. Eren les dues de la nit quan l'adrenalina es va disipar del meu cos i finalment la sòn em va vencer.
divendres, 9 d’abril del 2010
Es divendres al matí i tinc maldecap. Però no hi fa res. Fa un dia esplendid, una mica fresc però esplèndid. Avui tinc la intenció d'anar al cinema a veure Furia de Titanes en 3D amb la meva novia. Que formal que sona això de novia, mmm, millor amb la meva xicota. Se'm fa extrany això de dir 'la meva xicota', doncs no en tinc costum. Doncs això, que avui cinema suposo i poca cosa més. Demà toca excursió a la muntanya i a la nit el Madrid-Barça. Serà un dia molt intens per acabar amb un partit encara més intens.
Feia molt temps que no entrava res en aquest blog i potser va sent hora de que hi afegeixi coses. La idea d'aquest blog és que fos bastant més de caire personal que la resta de blogs que porto d'aficions varies. O sigui un diari/blog més "normal", on explicar el que em passa i no només pel cap (perquè sino aviat acabarem...) sino vaig a donar-hi un toc més de crònica. Així que endavant...
dilluns, 1 de setembre del 2008
Estar sol no és necessariament el mateix que sentir-se sol. Hom pot estar acompanyat físicament de molta gent i sentir-se igualment sol, de la mateixa manera que pot estar sense ningú al voltant i no sentir-se sol. Diria que potser és més 'depriment' sentir-se sol en companyia que sentir-se sol sense ningú, perque sembla que si estàs amb gent al voltant és precisament per a no sentir-te sol.
diumenge, 3 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)